Carlos Rivera: “A vegades vas a un espectacle petit, t’enamores, vols comunicar allò que estàs veien

Carlos Rivera, es defineix com una persona activa, constant i força tossuda. Perd el nord pels dolços i passaria les 24 hores del dia escoltant bandes sonores de Disney. Malgrat ser molt jove, ja s’ha especialitzat fent un màster en història, teoria i crítica del teatre i teatre musical a la Universitad Complutense de Madrid després de llicenciar-se en periodisme cultural a la Universidad del País Vasco/Euskal Herrilo Univertsitatea. Actualment és cap de premsa de Disney In Concert: Magical Music From The Movies, del Teatre Sanpol, del teatre Tribueñe i de Meta Producciones. A més, té un programa de ràdio propi, Quick desde mi butaca on entrevista a reconegudes cares de les arts escèniques i escriu periòdicament al diari El País.

Es considera que els caps de premsa són els periodistes a l'ombra. Com explicaries la teva feina?

Sóc el responsable de què els projectes en els quals treballo tinguin presencia als mitjans de comunicació a través d'entrevistes, reportatges i per descomptat critiques. A vegades és "frustrant" que no es reconegui una mica més aquesta feina. El públic, i inclús molt dels professionals del sector cultural pensen que si x actor ha acudit a x mitjà, és per interès directe del mateix mitjà. En cap cas s'imaginen que darrere hi ha una persona insistint de manera progressiva. En aquesta feina em trobo més "no" que "sí", hi ha més propostes que no accepten que les que et concedeixen. D'aquesta manera quan accedeixen a acceptar-te una de les propostes "grans" en un mitjà "difícil", la satisfacció és immensa.

Com és un dia normal en la vida de Carlos Rivera?

Poc rutinari, perquè cada dia és força diferent. Per descomptat sempre tinc dies d’aquells més monòtons on he d’escriure notes de premsa, trucar als mitjans per intentar vendre els meus projectes... d’altra banda també puc tenir un dia on em toqui acompanyar a un actor a la televisió o portar a un director de cinema o teatre a la ràdio.

Com s’estructura l’organigrama del departament de premsa?

Jo treballo sol, i si sóc sincer, la majoria de companys als qui admiro en aquest sector, com per exemple María Díaz, també ho fan. Des del meu punt de vista això té una explicació senzilla: aquesta feina és inestable, no sempre tens el mateix volum del treball, pel que treballant en solitari t’organitzes millor i només depens de tu mateix.

És cert que hi ha un petit grup d’agències –jo vaig col·laborar en una quan era estudiant- que solen dividir-se la feina segons els mitjans. És a dir, hi ha una persona que s’encarrega dels mitjans digitals, una altra que es focalitza en els escrits, una que es dedica a la televisió i la ràdio...

Per crear una sòlida agenda de contactes s’ha de cuidar els periodistes. Hi ha alguna tècnica que s’utilitzi amb freqüència?

És un tema delicat: com insistim sense arribar a ser pesats? Cada cop més els mitjans estan més acostumats al fet que els caps de premsa els truquin i enviïn informació de manera constant. D'altra banda, amb l'experiència vas veient a quin periodista és més probable vendre-li tal qual un tema o un personatge i a quin no. Al cap i a la fi aquesta feina s'apropa força a la de relacions públiques, ja que es tracta de buscar mitjans i periodistes amb els quals acabis tenint afinitat i et recolzin. Arriba un moment en què alguns mitjans s'acaben convertint en la teva segona casa. A mi em passa per exemple amb l'emissora Onda Madrid, he parlat i col·laborat tant amb ells que quan camino pels passadissos em saluden com si fos un treballador més.

Com selecciones els mitjans als quals envies informació?

M’he creat una base de dades amb els contactes que he anat fent al llarg de la meva trajectòria. He ordenat els contactes en funció al tipus de mitjà (digital, agències de notícies, premsa impresa, revistes teatrals…), segons la ubicació (mitjans nacionals i de cada comunitat autònoma…) i en funció de la temàtica (de dansa, teatre, infantil, musical…). Sembla molt senzill, però cal guardar bé els contactes i anar-los actualitzant constantment.

Com ha afectat la irrupció de les xarxes socials en la professió del cap de premsa?

Ho desconec per la senzilla raó que jo utilitzo les xarxes socials des que vaig començar a treballar. Malgrat això, és cert que he notat que als treballadors més veterans els costa compartir per exemple promocions a les xarxes socials de manera instantània.

Quan em vaig endinsar en el món laboral, la majoria d’agències tenien les xarxes socials “mortes” o inexistents. Ara algunes empreses s’han o bé posat les piles o deixar morir les xarxes i, en molts casos, amb elles les empreses.

La formació constant ha passat de ser un “nice to have” a un “must”. Si ara haguessis de formar-te en alguna àrea especifica, quina triaries?

Segurament ampliaria els coneixements en màrqueting digital, perquè no és el futur, és el present.

Et donen pressupost per contractar una persona. Què busques en ella?

Aquest és un sector complicat i no concebria treballar amb algú que no es “deixes les banyes” com crec que faig jo dia rere dia. Si ho faig, és perquè vull fer allò que m’apassiona, d’aquí neix la meva implicació i constància. Per tant, li demanaria que fos una persona molt treballadora i apassionada amb el que fa.

Quines tècniques utilitzes per fer el seguiment de les informacions que es publiquen als mitjans?

Normalment ho faig a través del clipping perquè em facilita molt la feina. També utilitzo alertes personalitzades per tal de filtrar allò que busco de manera més eficaç.

Podríem dir que gràcies a Nino Bravo avui en dia treballes d’allò que t’apassiona?

En certa manera sí. La meva vida va començar quasi enamorat del món de la faràndula. Jo cantava i d’allà vaig acabar entrevistant a artistes. Així que podríem dir que Nino Bravo hi té a veure.

Normalment et dediques a vendre espectacles de formats mitjans. Què és més dificultós, aconseguir omplir un espectacle com el de Disney o captivar al públic en un espectacle d’àmbit local?

A vegades vas a un espectacle petit, t’enamores, vols comunicar allò que estàs veient i sorgeix la màgia quan els mitjans responen de manera positiva. Desgraciadament, la majoria de cops no són així, però si tens bons espectacles, encara que hagis de lluitar molt, pots aconseguir una cobertura de mitjans estupenda. Per descomptat no sempre treballo amb obres de l’abast de Disney In Concert: Magical Music From The Movies, amb el que arribes fàcilment a mitjans grans com per exemple Telecinco. De totes maneres és sorprenent la repercussió que poden arribar a tenir shows petits.

Podries explicar alguna crisi que hagis hagut de resoldre?

Jo sóc autònom i per tant si algun projecte no té el ressò que s’espera que tingui la culpa recau sobre mi. Aquest sol ser el motiu principal pel qual a vegades vols tirar la tovallola. La meva professió és dura, inestable, cruel i ingrata. A vegades – a mi em va passar fa molt poc- és difícil sentir-te recompensat quan les coses no surten com vols i t’has deixat la pell i dedicat moltes hores a la feina. Però després et sorgeix un projecte i la teva passió reviu de cop.

Avui en dia les xarxes socials mouen masses. Tenint en compte que per exemple la gent de la tercera edat o els nens no solen utilitzar aquestes aplicacions. Com ho fas per arribar a aquests públics?

Intentant fer el que “s’ha fet tota la vida”. Un dels motius que fa que els caps de premsa siguem molt necessaris és el fet que els ancians s’informin a través dels mitjans tradicionals. Pel que fa als nens, l’essencial és dirigir els missatges als pares. Això ho veig clarament quan faig comunicacions al Teatre Sanpol.

Tot i que al llarg dels anys m’he adonat que les xarxes socials mouen masses, també he vist que sobretot en l’àmbit dels espectacles no podem fer treballar només al Community Manager, perquè no arribaríem a tots els públics.

Tens algun mètode d’organització per a poder realitzar de manera quasi simultània les tasques de cap de premsa, el teu programa de ràdio i els articles que publiques a El País?

Ho podríem titular un “caos organitzat”. No, no tinc cap mètode. Quan tinc molt volum de feina dormo menys i matino més, així em condeix el dia a la força.

Les 5W són l’essència del periodisme. Quins creus que són els cinc imprescindibles del cap de premsa?

Constància, entrega, passió, perseverança i rigor.