Ariadna Rogero: “Un diari pot tenir una línia editorial més oberta o més tancada, però això va més d

Ariadna Rogero té 36 anys i és Cap de Premsa d’Obertament, una ONG que lluita contra l’estigma de les malalties mentals. Abans d’ocupar aquest lloc va estudiar Publicitat i Relacions Públiques a la UB, va fer un segon cicle en Comunicació Audiovisual a la UOC, va fer un Màster en Nous Formats a TV3 i, actualment, està cursant Treballs de Processos

Es considera que els caps de premsa són els periodistes a l’ombra. Com explicaries la teva feina?

Jo definiria la meva feina com l’intent de fer que els periodistes s’interessin per un tema molt invisibilitzat, d’alguna manera faig de pont entre les persones amb malalties mentals i el desconeixement i l’estigma que hi ha al respecte. Això es pot fer a través de notes de premsa o, en el nostre cas, també fem trobades amb periodistes per parlar-los del tema.

Com és un dia normal a la vida de l’Ariadna Rogero?

El primer que faig és mirar els mails i els whatsapps que tinc al mòbil. Sempre dono preferència als que ens envien els testimonis i les persones voluntàries que ens ofereixen ajuda. Després, a través del servei de clipping, em llegeixo els informes que ens arriben i, així, sabem quin tractament s’està donant als mitjans i els fem suggeriments per canviar allò que creiem que no és correcte. A partir d’aquí, en funció del dia, tinc reunions a fora, feina d’oficina i mantinc el contacte amb les periodistes que ens estan fent peces periodístiques.

Com s’estructura l’organigrama del departament de premsa?

Aquí som quatre persones: un Cap de Comunicació i tres tècnics. Un s’encarrega de recaptar fons, un altre s’encarrega de la web i les xarxes socials i jo que m’encarrego dels mitjans.

Quina ha de ser la relació entre un cap de premsa amb els mitjans de comunicació?

Jo crec que cal ser humil. Nosaltres tenim l’expertesa en el tema de les malalties mentals, però no podem obligar als periodistes a seguir els nostres criteris. Ens hem d’enfocar més a ser un servei d’assessoria per aquells periodistes que tracten el tema. El nostre objectiu, en definitiva, ha de ser convertir-nos en un referent per quan els periodistes tinguin dubtes sobre com tractar aquesta realitat.

Per crear una sòlida agenda de contactes s’ha de cuidar als periodistes. Hi ha alguna tècnica que s’utilitzi amb més freqüència?

Personalment no segueixo cap tècnica en concret, prefereixo crear-los de manera natural. També és cert que el nombre de contactes que tenim ara és més que suficient, d’uns 700 professionals aproximadament. La veritat però, és que, més que el nombre de contactes que puguis tenir, el més important és que aquests contactes siguin de qualitat

Com selecciones els mitjans als quals envies informació?

Més que escollir un mitjà en concret, em fixo en la persona que està al càrrec de la secció en què s’emmarca el tema de les malalties mentals. Un diari pot tenir una línia editorial més oberta o més tancada, però això va més de persones i sensibilitat que de mitjans de comunicació.

Com ha afectat la irrupció de les xarxes socials en la professió del cap de premsa?

La veritat és que jo sempre he conviscut amb les xarxes socials en la meva funció de cap de premsa. Avui en dia, és una canal que s’ha d’utilitzar sí o sí. De fet, són la “cara visible” que mostres a l’exterior i si no en tens, no existeixes. Quan algú ens envia algun correu i no sabem qui és el busquem a les xarxes socials, si no en té, no és ningú.

La formació constant ha passat de ser un “nice to have” a un “must”. Si ara haguessis de formar-te en alguna àrea específica, quina triaries?

Humanitats. Ja sé que la gent acostuma a especialitzar-se però jo tinc un punt analògic i faria tot el contrari. Crec que tenir aquesta capacitat d’anàlisi i reflexió és quelcom que no pots aprendre de forma autodidàctica, tenir una visió del món més enriquidora no és quelcom que aconsegueixes tancat en un despatx. Al cap i a la fi, la majoria de coses que fem a la feina es poden aprendre amb la rutina del dia a dia, però la visió que t’ofereixen les humanitats no.

Et donen pressupost per contractar una persona. Què busques en ella?

Algú que se sàpiga expressar de forma oral i escrita, això és bàsic. Però, al final, és un tema actitudinal; cal ser proactiu. Vull que aquesta persona vagi més enllà de la feina que fa, que provi d’associar idees, que no es limiti a fer allò que li han dit, que sigui propositiu. Això, però, és quelcom que només pots veure a la pràctica perquè els currículums estan molt inflats.

Si poguessis canviar alguna cosa de l’actitud que tenen els mitjans respecte les malalties mentals, quina seria? En què haurien de canviar per tal de tractar les malalties mentals de forma positiva?

El paternalisme sense cap mena de dubte. Fins i tot quan parlen del tema amb una bona voluntat ho fan des de la superioritat i això no li fa cap favor a la persona afectada. Aquest tipus de mirada genera distància i desapodera. A més, sovint, es vincula la violència amb malalties de salut mental. Això es produeix perquè a la societat ja li va bé, quan no entenem perquè una persona comet una atrocitat és més fàcil i tranquil·litzador dir que està boja.

Quins són els mitjans de comunicació que mostren més interès en les malalties mentals?

Els que són més específics, com per exemple el Diari de la Sanitat o La Joia, són els que, evidentment, truquen més sovint. Aquest tipus de mitjans, de fet, no els has d’anar a buscar, són ells els que et busquen a tu. En el cas dels generalistes, hi ha periodistes amb més o menys sensibilitat amb el tema. Al final, són més les persones que el mitjà en el qual treballen. Molts periodistes que tenen familiars o coneguts amb malalties mentals tenen un nivell de sensibilització molt major cap a aquesta realitat i, per tant, mostren un major interès a cobrir el tema.

A la pràctica, sou vosaltres qui intenteu conscienciar als mitjans o són ells qui s’interessen per tractar millor la realitat que envolta les malalties mentals?

En un principi hem estat nosaltres qui ens hem hagut d’apropar als mitjans. Ara, però, com que ja estem més posicionats són els mitjans qui acudeixen a nosaltres quan no saben com enfocar un tema.

Creus que en tractar-se d’una ONG és més fàcil “vendre” les notes de premsa als mitjans de comunicació?

No pel fet de ser una ONG ja tens bona premsa, te l’has de guanyar. El prestigi te’l guanyes amb el temps i en la manera en com fas les coses, és un treball continuat. A més, hi ha molta competència en el sector de les oneges i, per tant, és molt difícil sortir a la plana d’un diari.

Integrar-vos dins de grans associacions representatives del col·lectiu, com per exemple La Unió, us dóna més força a l’hora de fer-vos un espai dins l’agenda mediàtica?

En l’agenda mediàtica no ho crec, però en l’agenda institucional sí. Els contactes amb institucions públiques com la Generalitat o l’Ajuntament de Barcelona sí que els creem a partir d’integrar-nos en grans associacions, però pel que fa als mitjans no suposa cap avantatge.

Les 5W són l’essència del periodisme. Quins creus que són els cinc imprescindibles del cap de premsa?

Una bona llista de contactes, capacitat de comunicació escrita i oral, parlar moltes llengües, capacitat de fer associacions d’idees amb les coses que t’envolten i humilitat.