Marc Bataller: “En la comunicació de salut és més important la percepció de la realitat que la reali

En els seus 41 anys de vida, el Marc Bataller, cap de premsa de la Conselleria i el Departament de Salut de Catalunya, veu com la seva feina s’ha interromput a causa de la variabilitat política. El 155 l’ha deixat amb un peu al carrer i un peu dins del Parlament, ni ell mateix sap com definir la seva posició actual. Mentre continua la incertesa, el Marc, que va estudiar periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona, escriu al Punt Avui i ajuda al Toni Comin en tot el possible.

Es considera que els caps de premsa són els periodistes a l’ombra. Com explicaria la seva feina?

La meva feina com a cap de premsa és intentar resoldre i facilitar els problemes dels periodistes, ajudar-los i intentar vendre la informació que ens interessa, sense mai no vendre fum, però la idea és intentar incidir en l’agenda mediàtica. He d’ajudar en tot el que puc a la premsa, però la meva funció és que el departament surti beneficiat.

Com és un dia normal en la vida del Marc Bataller?

No hi ha dies normals, cada dia és diferent de l'anterior. Els dies són estressants. El telèfon no deixa de sonar mai i, a diferència de fa tres o quatre anys, el mòbil és una eina de treball, perquè tothom treballa a base de whatsapps. El dia a dia és estar pendent del telèfon i acompanyar al conseller a qualsevol dels seus actes en què hi ha atenció a la premsa. Però quan no acompanyo al Toni, estic preparant un acte o definint les línies comunicatives que cal seguir, tot això mentre que el mòbil segueix sonant.

Com s’estructura l’organigrama del departament de premsa?

El conseller té set o vuit persones de confiança que són el gabinet. En aquest hi ha diverses persones: el cap de gabinet, que és el meu cap, el cap de comunicació, que sóc jo, el cap de protocol i el cap de secretaria. Després hi ha tres càrrecs més que m'ajuden a mi a fer la comunicació: un que es dedica a la comunicació interna, un que s'encarrega dels discursos i un que s'encarregava de la coordinació de la comunicació. A banda d'això, que és pròpiament el gabinet, hi ha set periodistes que ajuden a elaborar les notes de premsa, els dossiers, atendre peticions i respondre les demandes.

Quina relació tens amb el Dircom d'ERC a l'hora d'elaborar les línies i estratègies comunicatives del Toni Comin?

En un primer moment, des del partit es van fer enquestes per avaluar les habilitats que tenien els diferents consellers i quines calia treballar. Aleshores es van determinar unes directrius bàsiques i individuals per cada conseller, i es van marcar, juntament amb el Carles Foguet, els missatges i la imatge que es volen transmetre des d'Esquerra Republicana. En la nostra legislatura es pretén demostrar que, tant els consellers com el partit, saben gestionar. A partir d'aquesta premissa, es defineixen totes les línies estratègiques en la comunicació del Departament de Salut i del conseller.

Quina ha de ser la relació d’un cap de premsa amb els mitjans de comunicació?

La relació ha de ser bona, diària i fluida. Però, per sobre de tot, ha de ser una relació honesta: no has de vendre fum als periodistes, no has d’intentar col·locar tots els temes en l’agenda mediàtica, perquè n’hi ha que simplement no tenen cabuda.

Per crear una sòlida agenda de contactes s’ha de cuidar els periodistes. Hi ha alguna tècnica que s’utilitzi amb freqüència?

La relació és un ‘win-win’, perquè a tots dos costats ens interessa tenir una bona relació. No hi ha cap tècnica màgica que et doni la solució, és una cosa d’anar fent dia a dia i de cuidar-los. Si vols tenir un bon tracte, has d’estar sempre disponible, donar-te a conèixer i preocupar-te de conèixer-los, cal establir relacions més enllà dels nostres noms.

Com selecciones els mitjans als quals envies informació?

En el cas de salut, la nostra política era oferir la mateixa informació per tothom, mai no hem distingit entre premsa catalana o espanyola, però sí que distingim entre els mitjans que considerem més influents. Al final allò que determina on envies la informació és el tema, ja que envies la informació a aquell mitjà que té més impacte.

Com ha afectat la irrupció de les xarxes socials en la professió de cap de premsa?

Molt, per començar les xarxes socials han suposat un punt i a part en la nostra professió. Ara has d’estar present a l’entorn digital; si no estàs a les xarxes socials, no existeixes. La importància de les xarxes socials es va demostrar en el cas dels atemptats de Barcelona, en què tota la campanya comunicativa es va dur a terme a través de les xarxes, perquè et permetia arribar a tots els mitjans i a totes les persones. Els tweets els veu tothom i elimina les barreres físiques i lingüístiques.

També es nota en les relacions personals, que ara es fan a base de whatsapps; guanyes rapidesa i comoditat, però perds el factor humà.

La formació constant ha passat de ser un “nice to have” a un “must”. Si ara haguessis de formar-te en alguna àrea especifica, quina triaries?

Jo intentaria formar-me per fer una comunicació més social i més interactiva, prioritzant una comunicació que es basés en la conversa i no en el diàleg.

Et donen pressupost per contractar una persona. Què busques en ella?

Una persona que domini molt les xarxes socials, els idiomes i que tingui coneixements en matèria audiovisual, en el disseny o en l’edició de continguts. Però, per sobre de tot, una persona amb actitud proactiva, amb ganes de treballar i molta empatia. Al final pesen més els valors que no pas les aptituds o els títols.

Els caps de premsa dels polítics són càrrecs de confiança. Quins són els avantatges i els inconvenients de ser-ho?

L’avantatge és que no has de passar cap procés de selecció i l’inconvenient és que, d’un dia per l’altre, pots estar al carrer, perquè quan aquella persona de confiança deixa el seu càrrec, tu també el perds. Estàs molt lligat a la variabilitat política i a la persona, i la teva feina depèn de la seva.

Existeix una certa incompatibilitat entre ser cap de premsa i crear projectes propis?

És impossible. És una feina molt absorbent amb un horari molt ampli i susceptible a viatges, amb atenció constant als mitjans i amb crisis comunicatives a punt d’explotar en qualsevol moment. No és viable.

El Dircom del PDeCat, el Toni Aira, va afirmar que “la comunicació política és sempre comunicació de crisi”. La comunicació de salut també és així?

En salut sempre hi ha crisi, perquè qualsevol imprevist o malaltia es converteix sempre en una alarma social. Ens va succeir fa uns anys quan es va filtrar que s'havien diagnosticat diferents casos d'enterovirus, una cosa que passa cada any i que els metges no consideren rellevant, però els mitjans de comunicació van fer-se ressò i es va provocar una alarma social, perquè, tot i no ser-ho, la ciutadania ho considerava perillós.

Molt sovint en la comunicació de salut és més important la percepció de la realitat que la realitat en si mateixa, en aquest cas la ciutadania percebia com a molt perillós un diagnòstic que no ho era, però la crisi ja estava generada i, per molt que no sigui important, has de tractar-ho com si ho fos.

Com ha de ser la comunicació en salut?

La comunicació en salut ha de ser una comunicació molt tranquil·la, pausada i transparent. Per això, sovint, en situacions de crisi, s'aposta perquè parli un metge i no el conseller, perquè sempre transmet més confiança i serenor. Però, per sobre de tot, ha de ser una comunicació senzilla i comprensible, cal evitar un llenguatge molt tècnic.

Les 5W són l’essència del periodisme. Quins creus que són els cinc imprescindibles del cap de premsa?

La primera és la disponibilitat, has de ser accessible les 24 hores del dia, perquè és quelcom primordial, t’agradi o no t’agradi. Després, cal tenir empatia, només així es pot tenir una bona relació amb els mitjans de comunicació. El tercer imprescindible és saber ‘què, com i a qui’ vols comunicar. En quart lloc, no voler tenir visibilitat, cal entendre quin és el teu roll i no voler ocupar el lloc del polític. El cinquè imprescindible, i potser el més important, és la tranquil·litat, saber mentir les formes i no perdre els nervis, és una feina amb molta pressió i cal saber gestionar-la.