Sergi Barrera: “La comunicació a les xarxes socials està substituint les notes de premsa”

Des de Brussel·les, Estrasburg i Barcelona, el Sergi Barrera, de 34 anys, és cap de premsa de l'Oficina del Parlament Europeu a Barcelona. El periodista de formació (Universitat Autònoma de Barcelona), especialitzat en Relacions Internacionals i Integració Europea, té el repte d'explicar l'activitat d'una institució que està sent molt qüestionada en els últims anys: Brexit, immigració, Euro, ultradreta europea...

Es considera que els caps de premsa són els periodistes a l’ombra. Com explicaries la teva feina?

Sí, sóc un periodista a l’ombra. Al final, un cap de premsa és la crossa del periodista, la meva feina es resumeix en ajudar-los, ja sigui facilitant-los la informació que necessiten, o fer, fins i tot, de productor, ja que ells no coneixen tant la casa i jo sé quins diputats poden donar-los més joc segons els temes que vulguin tractar. I a part d’això, evidentment, he d’intentar col·locar temes de l’activitat de l’Oficina i del Parlament Europeu, com ara debats o decisions de les comissions parlamentàries, a la seva agenda.

En la meva feina faig planificació, execució de les activitats programades, i també – el que menys m’agrada – reporting, és a dir, informes dels resultats i de les justificacions de les activitats que s’han fet.

Com és un dia normal en la vida del Sergi Barrera?

Un dia normal, possiblement, és diferent de l’anterior. Aquesta setmana, per exemple, vaig viatjar a Brussel·les dimarts i dimecres perquè vam organitzar-hi un seminari de periodistes que van anar a fer, també, una visita al Parlament Europeu.

Quan sóc aquí, organitzem debats a l’Oficina i també busquem periodistes que puguin estar interessats en temes de l’agenda del Parlament per convidar-los a anar-hi. Els expliquem els temes que hi haurà i també ens encarreguem de la paperassa que es necessita per portar-los al Parlament Europeu.

Com s’estructura el departament de premsa de l’Oficina?

La meva oficina és molt petita. Ara mateix som dos treballadors i tres becaris. Podríem dir que tenim una oficina una mica mancomunada, és bastant assembleària.

Però nosaltres depenem de l’Oficina de Madrid, allà hi ha bastant més gent i ens coordinem amb ells molts cops a l’hora de programar activitats. A Madrid, el de premsa fa només mitjans; però aquí també organitzem activitats i actes, parlem amb altres institucions i, en definitiva, acabo adoptant un rol de director.

Depenem, alhora, de Brussel·les. El mateix Parlament té diverses direccions generals, i una d’elles és la Direcció General de Comunicació, que és d’on depenem les oficines d’informació dels estats membres. Cada estat en té una a la seva capital i, els més grans, dues, com és el cas d’Espanya.

Com es coordinen la Direcció General de Comunicació del Parlament Europeu i l’Oficina d’Informació a Barcelona a l’hora d’elaborar estratègies comunicatives?

Cada vegada que anem a Estrasburg, que és un cop al mes, a banda de seguir la sessió plenària, ajudar als periodistes amb el que necessitin i intentar vendre’ls els temes que considerem interessants, tenim una sèrie de juntes on assistim els press officers de les oficines de cada estat membre. En aquestes reunions de coordinació se’ns marca l’agenda dels esdeveniments de la Unió Europea i ens diuen quins són els temes que convindria tractar. També ens serveixen, però, per a compartir experiències d’accions comunicatives que han funcionat o que no, per tal que puguem agafar idees i aplicar-les des de l’Oficina de cada estat.

Quina ha de ser la relació d’un cap de premsa amb els mitjans de comunicació?

Honesta. Per mi és el principal must; no té cap sentit anar venent motos. Amb els anys, t’acabes adonant que no es poden vendre tots els temes, fas un filtre i veus que és millor centrar-te en aquells que poden generar molt més interès. Per exemple, la setmana que ve, al ple d’Estrasburg, hi ha un debat sobre el futur d’Europa amb Macron, i també en farem un sobre la privacitat a Facebook. Aquests temes es venen molt millor i, per tant, cal centrar-ne la comunicació.

I en el meu cas, també ha de ser transversal, ja que el Parlament representa tots els partits, i per tant, he de justificar que si faig un acte amb Esquerra Republicana o amb el Partit Popular és perquè un dels seus diputats està portant un tema relacionat amb política migratòria o amb el que sigui, i he de fer malabarismes perquè ningú s’emprenyi.

Per crear una sòlida agenda de contactes s’ha de cuidar els periodistes. Hi ha alguna tècnica que usis amb freqüència?

El que més funciona són les visites que organitzem per periodistes a Estrasburg o a Brussel·les. Molts cops els convidem a fer programes des dels estudis del Parlament amb opinadors, diputats, funcionaris, etcètera. També, a Barcelona, organitzem dinars o esmorzars amb periodistes i diputats – siguin d’aquí o siguin estrangers – per donar-los a conèixer.

Al final he de fer molt networking, molt treball de formiga amb els mitjans per donar-me a conèixer. Quan treballava a la Generalitat, els comunicats de premsa que feia sortien a tots els mitjans. I això en un òrgan legislatiu no funciona així, per tant, he de treballar molt la relació amb els periodistes.

Com selecciones els mitjans als quals envies informació?

El Parlament Europeu, a diferència dels altres parlaments com el de Catalunya o el Congrés dels Diputats, no té periodistes parlamentaris. Llavors, hem de diversificar molt el missatge, i per mi és molt important tenir contacte amb els caps d’internacional, però també amb els caps d’economia i de societat, però nosaltres no tenim els recursos per a fer un missatge segmentat. Evidentment, si hi ha algun tema sobre política agrícola comuna, aniré a buscar els mitjans de Lleida, perquè sé que són els principals interessats; però quan fem els destacats de la sessió plenària, fem una newsletter que enviem a tots. Allò, al final, sé que va a la brossa del 99% dels periodistes, però aquesta eina de comunicació no la podem evitar.

Com ha afectat la irrupció de les xarxes socials en la professió de cap de premsa?

A les xarxes socials s’hi ha de ser, perquè hi és tothom i perquè no s’ha de perdre l’oportunitat de vehicular el missatge per allà si és possible, però també perquè no et suplantin la identitat. Si ets una institució i ve algú i es crea un usuari com si fossis tu, tens un problema.

Quan comuniquem alguna acció com ara un debat que fem a l’Oficina, està comprovat que els mails no els llegeix gairebé ningú, per tant, l’altra opció és anar a les xarxes. Les comunicacions a través de les xarxes estan substituint les notes de premsa; no pots deixar de fer-ne, ja que al web tens tota la informació al detall, però funcionen molt millor a l’hora d’arribar al target establert.

La formació constant ha passat de ser un “nice to have” a ser un “must”. Si ara haguessis de formar-te en alguna àrea específica, quina triaries?

En idiomes. Com més llengües dominis, més facilitat tindràs a l’hora de treballar en la comunicació d’una institució, però a una persona que no s’hi volgués dedicar, també li ho recomanaria. Quan diem que la formació contínua és molt positiva i necessària, molts cops ho reduïm al fet d’anar acumulant màsters, i no és això. També et pots formar aprenent idiomes, fent viatges de voluntariat, participant de projectes, etcètera.

T’acaben de donar pressupost per a contractar una persona. Què busques en ella?

Justament em va passar fa poc, i vaig agafar un exbecari perquè amb el pressupost que teníem no podíem contractar algú més sènior. És una persona que proposa moltes solucions, que de vegades són esbojarrades, però dient bajanades acaba proposant-ne de perfectes. M’agrada perquè té molta imaginació, és molt creatiu, pensa diferent i és una persona fresca. Necessitava, a més, algú que tingués coneixements audiovisuals i que sabés de xarxes. Per mi, una persona que ha fet un Erasmus, que és espavilada, que parla una mica d’idiomes i que té una bona actitud, és perfecta. Preferia això que no algú amb més experiència en el món institucional.

Al web de l’Oficina del Parlament Europeu a Barcelona es dedica un espai concret als joves, i també es fan moltes activitats orientades a ells i a les escoles. Quina importància té centrar una part de la comunicació en aquest segment de la població?

Aconseguir fer partícips els joves de l’activitat de la Unió Europea i fer-ho en formats que s’adaptin als seus interessos és un gran repte. Per exemple, el 2014 vam organitzar una trobada a la seu d’una entitat de joves a Gràcia per a seguir la nit electoral, i vam reunir més de 80 persones amb una mitjana d’edat de vint-i-tres anys, i jo n’estava molt orgullós. No es tracta tampoc de netejar els més grans de quaranta, però sí que és imprescindible el públic dels joves.

Ser jove és un tema temporal, i els joves tenen més futur al davant. Són la massa de gent més crítica, la que menys vota i la que més condicionaria el vot si anés a votar. Per exemple, al Regne Unit, un 75% de la gent entre 18 i 30 anys estava en contra del Brexit, i només van votar entre un 20% i un 30% d’aquest segment de població. El vot del Brexit va estar condicionat per la gent gran, que és a qui menys acabarà afectant la sortida del Regne Unit de la Unió Europea.

Quin paper pren la comunicació corporativa d’una institució com el Parlament Europeu a l’hora de reposicionar la marca Unió Europea en un context en què el seu sentit està sent qüestionat?

Crec que la Unió Europea hauria de defensar-se ella mateixa dedicant-se sobretot als temes més importants, i els que no ho són tant, no s’han de deixar de banda, però sí dedicar-hi un esforç molt més reduït. Penso que ara s’ha de parlar de crisi migratòria, de desigualtats, de democràcia, i deixar altres temes en segon pla. Normalment, s’europeïtzen els fracassos i es nacionalitzen els èxits. I això és molt perillós per a la imatge de la marca.

El que sí que podem fer des de la comunicació és, en primer lloc, aprofitar que el Parlament és l’única institució europea escollida directament pels ciutadans per a buscar punts a partir dels quals aquests s’hi puguin sentir identificats. I d’altra banda, mirar de trencar prejudicis que s’hi tenen a través d’anar directament mitjans. Per exemple, vaig escoltar un periodista català dir en el seu programa de ràdio que el Parlament Europeu no servia ni s’hi feia absolutament res. I jo vaig trucar al programa l’endemà i els vaig convidar a Estrasburg perquè poguessin seguir una sessió plenària i fer-ne, des dels estudis d’allà, un programa especial. Al final, el meu objectiu, és normalitzar la institució.

Quins reptes comporta portar la comunicació d’un òrgan internacional a Catalunya en el context del conflicte polític que s’hi està vivint?

Des de l’Oficina procurem buscar temes que hi estiguin relacionats. Per exemple, no organitzaré un debat sobre el conflicte entre Catalunya i Espanya en ell mateix, però si s’està parlant sobre com funciona el procediment d’una eina europea com és el cas d’una ordre de detenció europea, doncs es pot organitzar un brífing sobre aquest tema.

Però també, un altre repte és quan s’organitza una trobada amb un diputat que d’entrada et demana que no li preguntin sobre el conflicte polític, però tu no pots dir això als mitjans. Evidentment, que poden preguntar, només faltaria! Però si fem una entrevista a un diputat que ha vingut a parlar sobre desigualtats socials, sobre pensions, sobre l’atur, etcètera, no pot ser que dinou de vint minuts d’entrevista estigui parlant sobre el conflicte polític de Catalunya. Simplement, s’ha de recordar als mitjans quin és el tema central de l’entrevista i, a partir d’aquí, que actuïn amb el seu criteri periodístic.

Teniu un pla de comunicació des del servei de premsa per a gestionar la difusió de les fake news en aquesta nova era de la postveritat?

A escala europea s’està pensant a fer alguna legislació. Però pel que fa a la comunicació, penso que les fake news han existit sempre, al cap i a la fi és quan un mitjà publica una informació que no ha contrastat. Hi ha una estratègia per les fake news? Sí, però ni me l’he mirat. Aquí hi ha una pila de notícies tergiversades, estan totes polititzades i poden ser molt tendencioses, però no crec que hi hagi notícies absolutament falses. L’únic que podem fer és evitar-les, essent-hi presents i facilitant els missatges.

Les 5W són l’essència del periodisme. Quins creus que són els cinc imprescindibles del cap de premsa?

Primerament, la disponibilitat, ser accessible sempre. Després, estar disposat a donar una resposta, encara que hagis de demanar-la a algú altre o demanar més temps per a obtenir-la. En tercer lloc, no voler tenir visibilitat, no voler ocupar el lloc del polític. És molt diferent ser cap de premsa que portaveu. En quart lloc, és molt important filtrar en tots els sentits, no intentar colar tots els missatges però procurar que tampoc et colin gols. I finalment, tenir capacitat d’anàlisi; és molt important estar informat i llegir la premsa.